Enfocament Sistèmic (2na part)

La segona escola que es desenvolupa als EE.UU. a partir del model sistèmic és l’escola de Philadelfia, representada per Salvador Minuchin i coneguda com a model estructural. El gran exponent d`aquesta disciplina és Salvador Minuchin, que juntament amb Milton Erickson són dels primers investigadors que varen treballar amb aquestes teràpies sistèmiques i, als quals varen seguir d`altres com Murray Bonen, Carl Whitaker i Jay Haley.

La importància que es dóna a l’estructura de la família, en tant que organització per a poder funcionar. Existeixen unes regles de funcionament i una divisió de funcions, que assumeixen els diferents subsistemes. Dos conceptes clau són els de límits o fronteres i el de jerarquies, conceptes que actualment moltes famílies desvaloritzen o tenen confosos, donant lloc a múltiples disfuncions familiars. Centra l’atenció en la història present de la família, no en el passat.

Haley introdueix un altre plantejament del sistema familiar, si es produeix un encallament en el procés de l`evolució natural de la família, es pot encallar l`entorn.
Cal que el procés tingui el seu curs normal. Si aquesta jerarquia s`encalla, llavors és quan sorgeix el problema ( idea d`evolució).
Segons Minuchin poder i autoritat no són equivalents, ja que el poder te l`han donat, però l’autoritat s`ha de guanyar.

Haley, introdueix un element evolutiu en les famílies. Les famílies tenen una evolució natural, i si es produeix un encallament o un bloqueig es manifesten els símptomes.

Segons Bowen, ha d’haver-hi també una individuació, que és quan una persona esdevé autònoma i independent en tots els sentits, i té un tipus de relació social diferent.

També es parlen de ‘fronteres’, i fan referència al límit de l’àmbit de presa de decisions, individuals o compartides, que es poden delegar. De fronteres, n’hi ha tres tipus:

-Les fronteres rígides: No admeten comunicació, es tracta d’una actitud dictatorial i autoritària amb la resta del sistema.

-Les fronteres laxes: Són invasions del territori permanentment.

-Les fronteres flexibles: Hi ha una comunicació fluïda entre totes les parts del sistema.

Minuchin parla de la primera trobada amb la família com a “moviment entre dues cultures”, la del terapeuta i la de la família, considerant que en aquest moment inicial encara no hi ha teràpia. Es el moment en que el terapeuta “desafia” la versió de la família, trencant la seva “certesa”.

Això ho fa buscant aquelles qualitats del pacient identificat que no són valorades per la família.

També pot buscar un símptoma en un altre membre de la família. Es tracta de trencar l’esquema amb què es mira al pacient identificat dins la família, tenint en compte que sempre es treballa amb realitats “parcials”.

Per a Minuchin és en la família on s’ha de posar el punt de mira, ja que ningú es pot canviar a si mateix, és el canvi en la relació el que fa que la persona canviï.

Minuchin parla de “art terapèutic” per referir-se a la manera cóm el terapeuta utilitza el llenguatge, el cos i l’emoció. Per altra part, assenyala que mentres està “actuant”, és fonamental que el terapeuta tingui un diàleg intern.

Aquesta forma de treball requereix un entrenament, però és un dels punts que el terapeuta ha de tenir més present.

El treball terapèutic constitueix un procés en el que tot moment és una part d’aquest; en aquest sentit tota sessió és parcial i ha de tenir present la totalitat del procés, de manera que en alguns moments serà necessari actuar amb proximitat, però en d’altres moments del procés caldrà una distància.

Minuchin defineix la teràpia familiar no com a “art” sinò com a “artesania”, per assenyalar que és un treball que requereix molts anys.

Les estructures familiars són conservadores però modificables. L'objectiu d'aquesta teràpia és augmentar la flexibilitat d'aquestes estructures subjacents.
La tasca de la teràpia és ajudar a la família a readaptar a les circumstàncies canviants.
El seu model, que va cridar "estructural", aneu a la família com un sistema que tendeix a mantenir estable davant les condicions i influències internes i externes, el que, de vegades, afavoreix certa disfuncionalitat en tant tendeix a perpetuar un patiment a la família o part. El retorn a la funcionalitat requereix atenir-se a certs principis: restabliment de jerarquies, límits clars en rols i funcions, desfer aliances o triangles nocius.
L'enfocament psicoanalític considera que la causalitat és lineal "causa è efecte" en teràpia sistèmica es considera que la causalitat és un procés circular, d'aquí que es busqui la solució o curació del problema en el coneixement de com opera el sistema familiar , per modificar-lo i no en la recerca inútil d'un culpable, que generalment és el portat per la família com a pacient identificat.

Proposo un Exemple de Genograma, com a Diagrama Sistèmic recordarem el del professor Ernest Luz.

Un genograma és un format o esquema per graficar l'estructura familiar, s'utilitza per registrar  informació sobre els membres de la família i les seves relacions. Els genogrames mostren informació familiar gràficament de manera que es pugui obtenir una visió ràpida i global dels patrons familiars complexos, a més de ser una valuosa font d'informació respecte a les relacions entre un problema clínic, el context familiar i l'evolució del problema al que llarg del temps.