Pensant en els altres...

Reflexió personal i breu explicació de documental "Pensant en els altres"

El documental tracta d'una escola publica infantil japonesa,  Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa, d'uns 1000 alumnes, però hi ha una aula que, porta una dinàmica que la fa especial: el seu professor, Toshiro Kanamori, els diu que a l'escola hi han vingut per a ser feliços... els educa des d’un ambient de respecte absolut entre ells, i sense perdre de vista l’empatia.

Ensenya als nens a afrontar-se a la vida, des d’un punt de vista alegre, cooperatiu i entusiasta, sense competitivitat i educant per crear lligams entre ells. Els nens aprendran a afrontar-se a situacions que sovint els adults ens veiem confusos alhora d’actuar, com per exemple la mort vista des de l’alegria a la vida. Un mètode exitós, que des del raonament i d’intel·ligència emocional educa a persones per a ser persones.

Els atorga veu i els permet opinar tractant com les persones que són, deixant la

llibertat necessària perquè desenvolupin la seva individualitat.

L’objectiu principal és cercar la felicitat dels nens, i la clau per ser feliç és pensar en els altres.

I, aquest és la base i l’ajuda de tota relació. L’empatia és necessària per la convivència amb la resta dels humans i, en aquest cas, l’empatia crea lligams i vincles afectius forts entre ells.

Les tasques d'aprenentatge arrenquen d'aquesta premissa, i els nens i nenes no tan sols són escoltats i tenen veu i vot ... El seu professor els ajuda a descobrir el que "senten", sobretot des de la sinceritat del seu interior i en les diferents circumstàncies del dia a dia. A partir de saber el que cadascú duu dins seu, els ensenya a posar-se en el lloc dels altres.

Els alumnes tenen una llibreta on cadascú hi escriu una mena de diari personal, sobre allò que el preocupa o entristeix, o a vegades el tema el proposa el mestre.

Un dels mètodes que utilitza és el de "les cartes del quadern". 

Els nens escriuen sovint cartes en un quadern en què expliquen els seus sentiments, què pensen sobre alguna cosa o quines solucions donarien a un problema. Cada dia tres nens llegeixen la seva carta i la resta pot opinar sobre això.

Els ensenya a pensar en la resta i en definitiva a ser feliços creixent apartir del respecte propi i aliè.

Uns i altres van parlant, escoltant, els més tímids poden dir-hi la seva, i els més llançats cedeixen torn de paraula...  Ah! Ja ho sé, el tema del documental és l'EMPATIA, oi ?

D’aquest vídeo, vull destacar la tasca que fa el professor Kamori amb els seus alumnes. Penso que es una nova o, si més no, diferent manera d’entendre l’educació, en general poc estesa en lles escoles de la societat occidental.

El professor Kamori prioritza la felicitat dels seus alumnes abans que l’ensenyament de continguts, doncs la memorització de pàgines senceres del llibre de text segurament no farà als nostres alumnes més feliços, ans al contrari, els amargarà, sobretot si aquests no aconsegueixen memoritzar els coneixements requerits.

És per això que el professor Kamori, inicia la primera classe de l’any amb la següent pregunta: “Què serà el més important d’aquest curs?”. Als alumnes tenen clara la resposta, el més important és la felicitat, per que allò pel que val la pena viure. Els nens comencen el curs amb il·lusió i alegria, estan contents i somriuen, xoquen de mans amb el professors, es fan abraçades, en suma, són feliços.

I és que les classes d’en Kamori no són classes tradicionals i convencionals, ben al contrari,  en les seves classes els alumnes són capaços d’expressar-se lliurement, mitjançant  diferents activitats escollides pel mestre i pels alumnes, on la finalitat sempre és el creixement global de la persona, treballant la part intel·lectual, cognitiva, motora, socio- afectiva i emocional dels nens.

Durant les classes del professor Kamori, els alumnes expressen els seus sentiments i emocions sense vergonya, no tenen por als prejudicis, al què diran, en aquest sentit els companys de la classe respecten els sentiments dels altres i fan un intent de comprendre’ls.  

Es per tot això que penso que tothom, ja siguin educadors o no, haurien de veure aquest vídeo, ja que mostra com els nens, aprenen a ser feliços relacionant-se amb les altres i reflexionen  sobre l'esperança i la força. Aquest vídeo, ens  mostra també, la manera com els nens reaccionen davant de l'ambient d'adults que els envolta i davant dels problemes que angoixen moltes vegades els pares.

Crec que, desprès de veure un exemple clar del treball de les emocions a l’escola, cal realitzar una reflexió més profunda, tant per part dels professionals de l’educació com per part de tota la societat.

Vull finalitzar la meva reflexió amb la següent afirmació del professor Kamori: L’aprenentatge és el riure i plorar. I jo afegeixo,l’aprenentatge, com la vida mateixa és riure i plorar.

Això fa que els nens aprenguin a buscar al seu interior, a mirar cap a si mateixos, a reconèixer la seva individualitat i a donar noma les seves emocions i per tant a comprendre les dels altres. 

Treballar amb valors fa “personalitzar” a la persona i la creació d’un pensament crític.

Com diu el comentarista, es viu un clima de solidaritat que fa que tots es sincerin, es confiïn les coses i entre ells es creen llaços i vincles d’afecte forts i enriquidors.

Es porten a terme activitats, com l’autoretrat de cos i ment, que fan que els alumnes treballin la reflexió sobre la seva identitat.

Per tant, els lligams es creen pensant en els altres i aquests són la clau de la felicitat.

En el reportatge l’educador segueix sent la peça clau del sistema educatiu, la seva experiència i el “mètode” que aplica són aspectes essencials. El professor pretén “ensenyar que la vida té un gran valor”.  

La base d’aquest mètode és l’educació amb valors, els alumnes mostren els seus sentiments des d’un principi, mitjançant les cartes, col·loquis, etc. S’expressen els sentiments amb naturalitat i sinceritat, i es compagina el riure, el plorar, i aprendre com accions per educar-se.

Tots els alumnes procuren entendre els sentiments de l’altre, el que anomenem EMPATIA.