Freud, la Passió Secreta

 La Teoria Sexual de la Neurosis

La psicoanàlisi; una important contribució al coneixement de la pulsió sexual s'obté per mitjà de l'exploració psicoanalítica que se serveix del procediment terapèutic anomenat "catàrtic".

Les psiconeurosis descansen sobre força pulsionals de caràcter sexual, és a dir que l'energia de la pulsió sexual és l'única font energètica constant de les neurosis al punt que s'exterioritza de manera exclusiva (total o parcial) en els símptomes, al punt que els símptomes són la pràctica sexual dels malalts.

La neurosi és una afecció psicògena els símptomes són l'expressió simbòlica d'un conflicte psíquic que té les seves arrels en la història infantil i constitueixen compromisos o transaccions entre el desig i la defensa.

La psicoanàlisi elimina els símptomes dels histèrics, considera els mateixos com substituts d'una sèrie de processos anímics investits d'afectes, desitjos i aspiracions, als quals en virtut d'un procés psíquic anomenat repressió se li ha negat l'accés a la seva tramitació en una activitat psíquica susceptible de consciència, aquestes formacions que han quedat relegades a un estat inconscient aspiren a una descàrrega que es troba en el procés de conversió en fenòmens somàtics: símptomes histèrics. 

Per mitjà de la psicoanàlisi és possible retransformar els símptomes en representacions esdevingudes conscients investides d'afecte i esbrinar sobre la seva naturalesa i llinatge. La malaltia es contrau davant la impossibilitat de tramitar normalment els processos anímics.

Resultats assolits per la psicoanàlisi; es va descobrir que els símptomes són un substitut d'aspiracions que prenen força de la font de pulsió sexual. El caràcter histèric permet individualitzar una quota de repressió sexual que sobrepassa la mida normal i un augment de les resistències a la pulsió sexual (vergonya, fàstic, moral), una fugida instintiva a tot examen intel·lectual del problema sexual encara assolida la maduresa genèsica. Un altre tret essencial de la histèria és també un desplegament potent de la pulsió sexual. Es comprova l'existència del parell oposat: una necessitat sexual hipertròfica i una alta desautorització del sexual. L'intent d'escapar d'aquest conflicte converteix les aspiracions libidinoses en símptomes.

Neurosi i Perversió; els símptomes constitueixen l'expressió convertida de pulsions denominades perverses si es poguessin exterioritzar directament sense difracció per part de la consciència en fantasies i addiccions, per tant els símptomes es formar a costa d'una sexualitat anormal: la neurosi és el negatiu de la perversió.

Freud descobreix que els traumes sexuals infantils es convertien en símptomes

desallotjats a l'inconscient pel mecanisme de la repressió, central en el

desenvolupament d'una neurosi. 

Des d'un punt de vista dinàmic, la tasca de psicoanàlisi consisteix en la investigació del conflicte etiològic entre el desig i la defensa i del símptoma com a element de compromís entre tots dos. 

Des del punt de vista tòpic s'explica el funcionament de l'aparell psíquic, a través dels conceptes de: energia lliure, energia lligada, representacions conscients i inconscients, processos primari i secundari. 

El fracàs d'aquests processos originen la neurosi i el símptoma.

Des 1893-1939 Freud va mostrar especial interès en les neurosis i les seves hipòtesis centrals es van basar en els factors triangulars del model edípic i en l'angoixa de castració.

Pensant en els altres...

Reflexió personal i breu explicació de documental "Pensant en els altres"

El documental tracta d'una escola publica infantil japonesa,  Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa, d'uns 1000 alumnes, però hi ha una aula que, porta una dinàmica que la fa especial: el seu professor, Toshiro Kanamori, els diu que a l'escola hi han vingut per a ser feliços... els educa des d’un ambient de respecte absolut entre ells, i sense perdre de vista l’empatia.

Ensenya als nens a afrontar-se a la vida, des d’un punt de vista alegre, cooperatiu i entusiasta, sense competitivitat i educant per crear lligams entre ells. Els nens aprendran a afrontar-se a situacions que sovint els adults ens veiem confusos alhora d’actuar, com per exemple la mort vista des de l’alegria a la vida. Un mètode exitós, que des del raonament i d’intel·ligència emocional educa a persones per a ser persones.

Els atorga veu i els permet opinar tractant com les persones que són, deixant la

llibertat necessària perquè desenvolupin la seva individualitat.

L’objectiu principal és cercar la felicitat dels nens, i la clau per ser feliç és pensar en els altres.

I, aquest és la base i l’ajuda de tota relació. L’empatia és necessària per la convivència amb la resta dels humans i, en aquest cas, l’empatia crea lligams i vincles afectius forts entre ells.

Les tasques d'aprenentatge arrenquen d'aquesta premissa, i els nens i nenes no tan sols són escoltats i tenen veu i vot ... El seu professor els ajuda a descobrir el que "senten", sobretot des de la sinceritat del seu interior i en les diferents circumstàncies del dia a dia. A partir de saber el que cadascú duu dins seu, els ensenya a posar-se en el lloc dels altres.

Els alumnes tenen una llibreta on cadascú hi escriu una mena de diari personal, sobre allò que el preocupa o entristeix, o a vegades el tema el proposa el mestre.

Un dels mètodes que utilitza és el de "les cartes del quadern". 

Els nens escriuen sovint cartes en un quadern en què expliquen els seus sentiments, què pensen sobre alguna cosa o quines solucions donarien a un problema. Cada dia tres nens llegeixen la seva carta i la resta pot opinar sobre això.

Els ensenya a pensar en la resta i en definitiva a ser feliços creixent apartir del respecte propi i aliè.

Uns i altres van parlant, escoltant, els més tímids poden dir-hi la seva, i els més llançats cedeixen torn de paraula...  Ah! Ja ho sé, el tema del documental és l'EMPATIA, oi ?

D’aquest vídeo, vull destacar la tasca que fa el professor Kamori amb els seus alumnes. Penso que es una nova o, si més no, diferent manera d’entendre l’educació, en general poc estesa en lles escoles de la societat occidental.

El professor Kamori prioritza la felicitat dels seus alumnes abans que l’ensenyament de continguts, doncs la memorització de pàgines senceres del llibre de text segurament no farà als nostres alumnes més feliços, ans al contrari, els amargarà, sobretot si aquests no aconsegueixen memoritzar els coneixements requerits.

És per això que el professor Kamori, inicia la primera classe de l’any amb la següent pregunta: “Què serà el més important d’aquest curs?”. Als alumnes tenen clara la resposta, el més important és la felicitat, per que allò pel que val la pena viure. Els nens comencen el curs amb il·lusió i alegria, estan contents i somriuen, xoquen de mans amb el professors, es fan abraçades, en suma, són feliços.

I és que les classes d’en Kamori no són classes tradicionals i convencionals, ben al contrari,  en les seves classes els alumnes són capaços d’expressar-se lliurement, mitjançant  diferents activitats escollides pel mestre i pels alumnes, on la finalitat sempre és el creixement global de la persona, treballant la part intel·lectual, cognitiva, motora, socio- afectiva i emocional dels nens.

Durant les classes del professor Kamori, els alumnes expressen els seus sentiments i emocions sense vergonya, no tenen por als prejudicis, al què diran, en aquest sentit els companys de la classe respecten els sentiments dels altres i fan un intent de comprendre’ls.  

Es per tot això que penso que tothom, ja siguin educadors o no, haurien de veure aquest vídeo, ja que mostra com els nens, aprenen a ser feliços relacionant-se amb les altres i reflexionen  sobre l'esperança i la força. Aquest vídeo, ens  mostra també, la manera com els nens reaccionen davant de l'ambient d'adults que els envolta i davant dels problemes que angoixen moltes vegades els pares.

Crec que, desprès de veure un exemple clar del treball de les emocions a l’escola, cal realitzar una reflexió més profunda, tant per part dels professionals de l’educació com per part de tota la societat.

Vull finalitzar la meva reflexió amb la següent afirmació del professor Kamori: L’aprenentatge és el riure i plorar. I jo afegeixo,l’aprenentatge, com la vida mateixa és riure i plorar.

Això fa que els nens aprenguin a buscar al seu interior, a mirar cap a si mateixos, a reconèixer la seva individualitat i a donar noma les seves emocions i per tant a comprendre les dels altres. 

Treballar amb valors fa “personalitzar” a la persona i la creació d’un pensament crític.

Com diu el comentarista, es viu un clima de solidaritat que fa que tots es sincerin, es confiïn les coses i entre ells es creen llaços i vincles d’afecte forts i enriquidors.

Es porten a terme activitats, com l’autoretrat de cos i ment, que fan que els alumnes treballin la reflexió sobre la seva identitat.

Per tant, els lligams es creen pensant en els altres i aquests són la clau de la felicitat.

En el reportatge l’educador segueix sent la peça clau del sistema educatiu, la seva experiència i el “mètode” que aplica són aspectes essencials. El professor pretén “ensenyar que la vida té un gran valor”.  

La base d’aquest mètode és l’educació amb valors, els alumnes mostren els seus sentiments des d’un principi, mitjançant les cartes, col·loquis, etc. S’expressen els sentiments amb naturalitat i sinceritat, i es compagina el riure, el plorar, i aprendre com accions per educar-se.

Tots els alumnes procuren entendre els sentiments de l’altre, el que anomenem EMPATIA.

Els Pecats Capitals

Els Pecats Capitals

Pràctica realitzada individualment

La Mandra: És segons tots els indicis el primer de tots els pecats. És descrit com la incapacitat per acceptar-se i ocupar-se de la seva pròpia existència. El llenguatge, en qualsevol cas serveix de mediador, entre nosaltres i el context, entre nosaltres i les nostres pròpies activitats, el llenguatge és el que ens defineix en la nostra subjectivitat necessàriament singular (Popper, 1994).

Exemple: No fer un treball de la universitat encomanat pel professor, d’entrega obligatòria. O bé, fer un bon dinar i una bona dieta.

 L'Enveja: Sembla ser el segon dels pecats, caracteritzat pel desig insaciable per privar els altres dels seus béns, possessions i poder. 

Exemple: Dir mentides al teu cap del teu company, acabat de ascendir. O bé, estudiar molt per obtenir la millor plaça.

L'Avarícia: Associada a la cobdícia, l'adquisició compulsiva de riquesa.

Exemple: Estalviar per comprar un cotxe nou. O bé, Comprar el millor cotxe del mercat, per superar el cotxe del teu veí.

Supèrbia: És identificat com un desig per ser més important o atractiu que els altres, fallant en afalagar els altres.

Exemple:  Un escriptor va passejant pel carrer i es troba amb un amic. Es saluden i comencen a xerrar. Durant més de mitja hora l'escriptor li parla de si mateix, sense parar ni un instant. De sobte s'atura un moment, fa una pausa, i diu: "Bé, ja hem parlat prou de mi. Ara parlem de tu: què t'ha semblat la meva última novel·la?"

Cap geperut es veu la seva pròpia gepa. Donar lliçons de moral als altres, o criticar-los per a que canviïn al gust de qui els critica.

La Luxúria: És reconeguda com la presència de desitjos o pensaments obsessius que condueixen a la persona a diversos tipus de compulsions.

Exemple: Violació, abusar d’infants, masturbar-se.

La Gula: Aquest pecat s'identifica amb la golafreria irracional, innecessària.

 Exemple: Menjar mitja rajola de xocolata per berenar, o bé fer un curs per aprendre a fer crêpes.

La Ira: (Enuig) Aquest pecat es relaciona amb la negació vehement de la veritat, llavors es troba emparentat amb l'anterior.

Exemple: desfogar anant a jugar a padel, o bé, barallar-se, colpejar un cop de puny a la paret. 

Distorsions Cognitives

Distorsions Cognitives

Pràctica Realitzada Individualment.

Les distorsions cognitives, són formes de pensar interpretatives; uns esquemes cognitius que “s’equivoquen” a l’interpretar els fets reals, i que sovint generen múltiples conseqüències negatives. Però per a arribar a aquesta definició i saber on incidir per a tractar-les, abans s’han tingut que estudiar múltiples teories diferents.

Els pensaments inadequats o distorsions cognitives, són aquells que distorsionen la realitat o la reflecteixen parcialment, dificultant la consecució dels nostres objectius i sovint son motiu d’emocions desagradables. Un mateix pot no ser conscient d’aquests pensaments i fa falta reflexionar-hi.

Identificar distorsions cognitives: ( Van der Hofstadt i Quiles, 2002)

•Criteri d’objectivitat: quines proves tinc?

•Criteri d’intensitat: com em sento al pensar això? Quin nivell d’ ansietat em produeix?

•Criteri d’utilitat: per a què em serveix pensar així?

•Criteri de llenguatge: què m’estic dient? Com m’ho estic dient?

Estratègies que ajuden a canviar la distorsió: (Redorta, Obiols, Bisquerra, 2005)

• El doble nivell d’exigència: parlar-se a un mateix tal com ho faries a un altre

• Pensar en matisos

• Demanar l’opinió dels altres

• Definir els termes

• Canvi semàntic: no hauria de / hagués preferit no..

• Canvis d’atribució causal dels fets

• Anàlisi de les despeses – beneficis

12 PENSAMENTS DISTORSIONATS:

1. Generalització excessiva.

Prendre casos aïllats i generalitzar la seva validesa per a tot. Relacionat amb la "Generalització precipitada", un tipus de fal·làcia en la qual s'arriba a una conclusió basant-se en pocs casos que no són suficients per justificar-la. D'aquesta manera, es conclou que com un grup és d'una manera, tots els grups són iguals. 

Exemple:

“sempre, mai, ningú...”

- Ningú em vol (generalització excessiva)

- Em va malament amb les dones (generalització).

2. Abstracció selectiva.

Exemple:

- Un company sempre arriba tard quan quedem per fer treballs en equip, ja estic cansada, no em cau bé i no vull treballar més amb ell.

3. Polarització o pensament de tot o res.

Pensament tot o res, blanc o negre. Interpretar els esdeveniments i persones en termes absoluts, evidenciat en l'ús de termes com "sempre", "mai", "tots", quan el seu ús no està justificat pels esdeveniments pròpiament.

Exemple:

- El professor sempre em renya a mi perquè em té mania.

- Tinc aquest problema i no he pogut resoldre tot i intentar-ho diverses vegades, així que no té solució (saltar a conclusions, pensament "tot o res")

- A algú no li agrada la meva feina, per tant, segurament a la majoria dels meus companys no els agrada la meva feina (pensament "tot o res", llegir el pensament).

4. Desqualificació d’allò positiu.

Propi de persones amb baixa autoestima o que volen seguir ancorats en rols victimistes per d'aquesta manera no ser responsables de la part que els correspon per sortir d'aquest tipus de situacions.

Exemple:

- A la feina m’han ascendit, penso que és perquè no tenen a ningú més.

5. Lectura del pensament.

Exemple:

- Segur que no els caic bé

- Sé que s'estan rient de mi (llegir el pensament, personalització, egocentrisme).

- Jo no li agrado a ella.

6. Endevinar el futur.

Assumir una cosa quan no hi ha suport empíric per a això.

Exemple:

- Segur que em tocarà a mi sortir a fer l’exposició.

- Em va a anar malament en aquest examen (endevinar el futur).

- Res no em resultarà bé en la vida (tremendisme, generalització excessiva, endevinar el futur).

- Això sempre ha estat així, per tant, sempre serà així (endevinar el futur, indefensió i tancar el món o ventall de possibilitats)

7. Magnificació i minimització.

Subestimar i sobreestimar la manera de ser de persones o situacions. Imaginar sobre el resultat possible, sense importar l'improbable de la seva ocurrència.

Exemple:

- Aquesta nou jugador de futbol farà guanyar sempre al Barça.

8. Raonament Emocional.

Formular arguments basats en com es "sent" el subjecte en lloc d'observar la realitat objectiva.

Exemple:

- Em sento ridícul, per tant ho sóc.

- Sento que no puc amb això, per tant, no puc (raonament emocional, raonament circular)

9. Etiquetar erròniament.

Relacionada amb la sobregeneralització, consisteix a assignar un nom a alguna cosa en comptes de descriure la conducta observada objectivament. L'etiqueta assignada pel comú és en termes absoluts, inalterables o bé amb fortes connotacions prejudicis. Normalment se solen confondre comportaments amb la personalitat.

Exemple:

“ és un... Sóc una...”

- Sóc ximple.

10. Autoinculpació.

Concentrar-se en el que un pensa que "hauria de" ser en lloc veure les coses som "són", i tenir regles rígides que es pensa que s'haurien d'aplicar a part del context situacional. Entendre els desitjos o expectatives en necessitats imperioses de satisfacció.

Exemple:

- Si no hem guanyat el premi, és per culpa meva, ja que m’he equivocat en un pas a mitja coreografia. No hauria d’haver sortit a ballar.

11. Personalització.

També coneguda com a falsa atribució, consisteix en assumir que un mateix o altres han causat coses directament, quan molt possiblement no hagi estat el cas en realitat. Quan s'aplica a un mateix pot produir ansietat i culpa, i aplicat a altres produeix enuig exacerbat i ansietat de persecució.

Exemple:

“ ho diu per mi, s’està fixant en mi...”

- Ella em fa enutjar” (Falsa Atribució)

- Ells em baixen l’autoestima” (Falsa Atribució)

12. Imperatiu categòric.

Exemple:

- No hauria d’haver begut un cafè doble abans d’anar a dormir, no he pogut tancar els ulls amb tota la nit, i avui tinc una entrevista de feina.

Reflexió:
Ens hem d’escoltar detingudament, les nostres converses diàries, descobrirem totes aquelles distorsions que són similars a les ja enunciades i segur que diem sovint sense aturar-nos a pensar en les conseqüències.

Si canviem el que solem dir, canviarem moltes coses en nosaltres mateixos, i per tant intentem canviar la manera en què ens expressem i comuniquem, perquè no hi ha mirall millor que reflecteixi la imatge de l'home en les seves paraules.

E - R - C

E- R- C

Hem escollit el cas número 1: L’autobús

Passos a seguir:

1. Veure un film de nens contens que van cap a l’escola, típica pel·lícula americana amb l’autobús de color groc. Per veure que no totes les pel·lícules i surten autobusos amb situacions conflictives.

2. Dibuixar un autobús, explicant-li alhora lo important que és, el servei que fa, els avantatges que té, i afegint també una explicació actual de la situació amb la que es troba el pare.

3. Donar un vol per l’estació, un primer contacte visual, real. De premi anar a fer un bon berenar.

4. Veure detingudament, com la mainada puja i baixa, en una parada d’escola, passant-hi per casualitat. Per no fer-lo sentir diferent (aquest propi sentiment es pot definir com a Premi)

5. El conductor de l’autobús reparteix un caramel a cada nen quan marxen cap a casa, per captar la seva atenció, ell ho veu, al agafar-n’he un, aprofitem la situació i en el mateix temps, el conductor l’hi explica el funcionament del vehicle.

6. A casa, amb els pares, tècniques de relaxació, respirar... de caire general, abandonen per un moment tota la concepció del bloqueig.

7. A la parada del bus, amb els pares, aplicar les tècniques de relaxació apreses...

8. Amb l’autobús parat, fer-lo entrar i sortir, un primer tastet.

9. Quan hi hagi poca gent, amb els pares, deixar-lo seure on vulgui, fer una volta curta i baixar a fires de Girona.

10. Pujar al bus, per anar a Port Aventura!!!! (o qualsevol lloc on el nen vulgui)

Aquesta pràctica l’hem realitzada: Vicente Navarro, Ingrid Rahola, Jordi Serradell

Conceptes clau alhora de desenvolupar la pràctica:

Acta de fe

Mana, la pràctica directe

Si “t’encalles” tornem endarrere

Dificultat en  posar ordre als passos a seguir

Procés interactiu, el feedback recondueix la intervenció.

Apareixen pors invasives, que poden desaparèixer soles, però hem de mirar de tractar-ho.

La intervenció dels professionals i els familiars, tenen efectes, hem de mirar de ser “cuidadosos”.

Reflexió Personal:

El conductisme ha contribuït, fins a cert punt, a destruir les concepcions basades en el mètode subjectiu, i ha intentat demostrar que l'esfera de I’ho psíquic s'estén més lluny del "camp interior" de la consciència, i ha enfortit la reputació de la psicologia com a disciplina experimental i exacta. 

Des Watson fins Skinner, el conductisme ha vist en la categoria imatge, el perill del pensament causal. 

La seva lluita per desarrelament de la realitat psíquica ha deformat inevitablement tot el quadre d'aquesta realitat, i per tant el seu fragment, representat per la categoria acció. 

Per als conductistes, recórrer a la categoria imatge significa entrar en el terreny místic, però ni la imatge, ni el motiu, ni l'acció constitueixen monstres del pensament mitològic, sinó que són realitats a les quals ha de donar-se explicació causal. 

Després de les variants del conductisme es descobreix la influència de principis metodològics generals: la interpretació positivista del coneixement científic i la concepció mecanicista de l'home.

Intentar per un moment separar la meva ment de mi...

Doncs la veritat, no és fàcil, necessito força intensitat per concentrar-m’he.

He dedicat en aquest exercici aproximadament uns 10 minuts.

Podria separar el procés en diversos episodis, els primers minuts s’han basat en mirar-m’he des de fora, com si jo observes l’Ingrid físicament, esmentat en estat propi. Imaginada en un fons blanc i després en activitat. I bé, divertit.

Després m’han vingut pensaments externs, de coses que haig de fer o en les que haig de resoldre al llarg del dia, intentant apartar-ho de la meva ment, però m’ha costat, al final tant que he volgut apartar-ho que hi pensava més i he deixat que fluïssin.

Després per últim he entrat en un estat de relaxació profund, no vull dir de son, si no similar a l’acció de adormir-t’he, però conscient en tot moment de la situació i el que estava practicant. De fet no puc explicar massa més aquest moment, perquè en aquests últims minuts estava desconnectada i al sonar l’alarma del temps, al ser de cop, no he pogut retenir els últims pensaments.

M’ha semblat molt ràpid, el temps ha passat volant...

El fet de "ser psicòleg" ens està embolicant en una espiral existencial on i donada la qualitat de la relació en que això ens implica, no només estem fent-nos càrrec- responsable o irresponsablement-, d'un rol i / o de un poder- saber atorgat i instituït per un "socius" que travessa un determinat moment històric, econòmic, polític, cultural... Sinó que i per sobre tot això, transcendint-les, tant pel que quantitatiu com en el qualitatiu, està implicat en aquest monosil·làbic terme, el fet mateix de la nostra essència i de la nostra existència.

Per això, que en un pla merament existencial, podem estar adoptant i assimilant (o no), un rol i un coneixement socialment creat pel que fa al que és "Ser Psicòleg".

D'altra banda, i des d'un pla essencial, hem de tenir en compte que Psicologia es refereix etimològicament al coneixement de l'ànima i que llavors, Ser Psicòleg estaria fent referència al que va dir un savi filòsof grec: "Coneix-te a tu mateix i coneixeràs l'Univers i als Déus ".

Què va voler dir amb això? Com diria Fritz Perls, si et dic el que vol dir et privaria de l'oportunitat de descobrir per tu mateix.

L'observació del comportament d'una persona en les seves vida diària és la principal manera de conèixer l'estat de la seva salut mental en aspectes com el maneig dels seus temors i capacitats, les seves competències i responsabilitats, la manutenció de les seves pròpies necessitats, les maneres en les que afronta les seves pròpies tensions, les seves relacions interpersonals i la manera com dirigeix una vida independent.

A més el comportament que té una persona davant de situacions difícils i la superació de moments traumàtics permeten establir una tipologia que fa al nivell de salut mental.